Facundo Chávez: "Les institucions no són llocs segurs per a les persones, per a cap persona, però per a les persones amb discapacitat encara menys"

El debat impulsat per ECOM "Els drets de les persones amb discapacitat física i els models d'atenció en temps de COVID-19" ja està disponible al canal de YouTube de l'entitat. Aquesta sessió, en la qual van debatre els experts Facundo Chávez i Toni Vilà el passat 16 de juliol, forma part de la iniciativa impulsada per ECOM "Els Drets a Debat", que té per objectiu debatre sobre els efectes de la COVID-19 en els drets de les persones amb discapacitat física, tenint en compte diversos àmbits.

L'assessor en discapacitat i drets humans de l'Oficina de l'Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, Facundo Chávez, va assegurar que tot i que les residències poden ser una opció de vida, els Estats tenen l'obligació de garantir la seguretat dels ciutadans. En aquest sentit, Chávez es va mostrar molt contundent en afirmar que, després de l'experiència amb la COVID-19, "hi ha una cosa que queda claríssima i és que les institucions no són llocs segurs per a les persones, per a cap persona, però per a les persones amb discapacitat encara menys".

Això ens porta a "fer un plantejament sobre aquesta opció perquè hi ha un deure de l'estat de garantir la salut de les persones", explicava Chávez, que afegia que "el que fa la COVID en aquest cas és posar en crisi el concepte, la lògica, de les institucions davant de les seves pròpies realitats".

El model hospitalari

L'investigador de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, Toni Vilà, es va mostrar d'acord amb Chávez, en el sentit que la pandèmia ha evidenciat encara més que el model residencial no funciona. "Hi ha hagut un efecte positiu i és que en aquest moment han entrat en crisi les residències, tant de temps que feia que ho dèiem i ara es comença a parlar de desinstitucionalització", explicava Vilà pel que fa al cas espanyol.

L'investigador de l'IGOP també va asseverar que "s'ha de lluitar" per la vida independent de les persones i en contra del model hospitalari que va en contra d'aquest dret. Perquè, tal com va assegurar en Toni Vilà, les residències han limitat molt més encara els drets de les persones residents, "fins i tot drets civils i llibertats", i va posar l'exemple de persones a qui no se'ls va permetre anar a treballar durant el confinament perquè vivien en una residència i altres que estaven a casa seva i sí que van poder acudir a la feina.

El dret a la vida independent

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix el dret a la vida independent, que no és altra cosa que el dret a decidir sobre la vida d'un mateix. Els Estats que han ratificat aquesta convenció, com és el cas d'Espanya, han de passar a incloure-la en la seva legislació, respectar-la i portar-la a terme a través de les polítiques necessàries.

Davant la pregunta sobre si s'havien respectat el dret a la vida independent durant la pandèmia, tant en Facundo Chávez com en Toni Vilà van ser molt clars en la seva resposta: no s'ha respectat aquest dret.

Chávez va afirmar que "no s'ha garantit aquest dret pràcticament a cap lloc del món", mentre que Vilà també va destacar que, de fet "aquí ja no estava garantit el dret a la vida independent" abans de la pandèmia. Perquè tot i que a l'estat espanyol hi ha diverses iniciatives per garantir la vida independent, aquestes no són generalitzades a tot el territori i en general, tal com va afirmar en Vilà, a Espanya "una persona [amb discapacitat], en els termes de la Convenció [sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat], no podia decidir amb qui volia viure i de quina manera".

Tanmateix, en Facundo Chávez va subratllar que el concepte de vida independent va més enllà de tenir el suport necessari per "aixecar una copa". Si no que es tracta de poder tenir els suports o les ajudes necessàries per portar una vida independent i poder prendre les decisions per un mateix.

La diversitat de suports segons la persona i la cultura

Donat que el model institucional "ha fracassat en el context de la COVID-19", tal com va afirmar Facundo Chávez, s'han de "trobar solucions que siguin revisables i que es puguin implementar d'acord amb els diferents contextos i d'acord amb les diferents cultures. Facundo també va advocar per desenvolupar models mixtes en què hi hagi una part d'acció que siguin "intervencions comunitàries per part de l'estat" i, una altra, en què les persones amb discapacitat que ho vulguin, puguin rebre suports de serveis de vida independent com l'assistència personal.

El que va quedar clar durant el debat va ser que els suports s'han d'adaptar a les persones i a la seva cultura. Un exemple molt clar va ser el que va exposar en Chávez, a l'hora d'explicar les diferències entre els models europeus en assistència personal i els desenvolupats a Sud-amèrica. Ja que, els models europeus d'assistència personal ni són viables, ni estan ben vistos a Llatinoamèrica, on es podria considerar que s'està executant el dret a la vida independent amb suports informals quan, per exemple, els companys de feina assisteixen en el dia a dia una persona amb discapacitat.

Sobre polítiques i models, n'hi ha molts. En Chávez va comentar els models de pressupostos personalitzats que tenen alguns països europeus i que consisteixen a atorgar a les persones amb discapacitat uns fons per tal que els gastin en l'àmbit de la vida independent de forma lliure.

L'investigador de l'Institut de Govern i de Polítiques Públiques de la UAB, Toni Vilà, va assenyalar que a l'hora de fer polítiques públiques centrades en la persona hi ha dos àmbits a tenir en compte. Per una banda, cada societat o col·lectiu ha de poder decidir com vol ser atès i la gent ha de poder escollir un model centrat en la dignitat i en l'autonomia personal. Per altra banda, també va indicar la necessitat que les entitats de persones amb discapacitat han de ser al centre de la presa de les decisions. En aquest sentit, en Toni Vilà va parlar de "coproducció de polítiques" i de "cogovernança" en un treball conjunt entre entitats i administració. Vilà també va afegir que "molts dels errors que han passat durant aquesta pandèmia, han estat perquè no s'ha consultat res a les persones amb discapacitat. Les persones amb discapacitat s'havien el que s'havia de fer".

En Toni Vilà també va voler posar el focus en la importància dels municipis, com a ens més pròxims a les persones i de contacte directe. Segons l'expert, va considerar que són els Ajuntaments els que aquí, al nostre país, haurien de poder gestionar les ajudes a l'assistència personal o vida independent per a les persones amb discapacitat. D'aquesta manera, el servei podria ser més pròxim i adaptar-se millor a les necessitats particulars de cada persona.

Una mirada més àmplia

L'assessor en discapacitat de les Nacions Unides, en Facundo Chávez, també va destacar la necessitat de trencar amb la funcionalització" de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. És a dir, la necessitat de ser part d'un debat molt més ampli que també tingui en compte altres problemàtiques globals com el canvi climàtic, l'economia, els hàbits de consum a la societat, entre altres, i sobre aquestes discussions contribuir a solucions que també tinguin en compte la discapacitat.

Per la seva part, Toni Vilà, com a expert en investigació en polítiques públiques, va explicar que hi ha una manca d'investigació social i que moltes vegades les polítiques o accions es rebutgen perquè hi ha la creença que tindran un cost molt alt. Tanmateix, també s'han de valorar els beneficis que se'n puguin extreure en l'àmbit social d'aquestes polítiques. I per fer aquestes valoracions, és necessària la investigació que, malauradament, sovint manca en molts àmbits i també en l'àmbit de la discapacitat.