Les desigualtats en els usos del temps: una barrera afegida per a les dones amb discapacitat

Les desigualtats en els usos del temps són una realitat que afecta especialment les dones, i encara més les dones amb discapacitat física i/o orgànica. A ECOM treballem per visibilitzar aquestes situacions i reivindicar polítiques que garanteixin una distribució més equitativa del temps i dels recursos.

El passat 19 de març, en motiu del 8M Dia Internacional de la Dona, vam organitzar el webinar “El temps no és neutral: dona, discapacitat i interseccionalitat”, amb l’objectiu de visibilitzar com els usos del temps estan condicionats per les desigualtats de gènere i altres eixos de discriminació, com la discapacitat, l’origen o la situació socioeconòmica. 

Vam comptar amb la ponència d’Ariadna Güell Sans, subdirectora de la Time Use Initiative (TUI) des del 2019, que és la iniciativa global que (amb seu a Barcelona i d’abast operatiu a tot el món) promou les polítiques del temps i el dret al temps. I la participació de tres dones diverses, feministes i activistes: Montse García, Marta Rodríguez i Rosa Conca. L’acte va ser presentat per Carme Garrido, referent de Gènere i Igualtat de la Junta Directiva d’ECOM, i moderat per Núria Coma, tècnica d’ECOM.

Podeu visionar la gravació del webinar en aquest enllaç. 

La sobrecàrrega de tasques i la manca de temps personal

Les dades mostren que les dones dediquen més temps que els homes a les tasques domèstiques i de cura, fet que limita la seva participació en el mercat laboral, la formació o l'oci. I tal com es va comentar en el webinar, en el cas de les dones amb discapacitat, aquesta desigualtat es veu agreujada per diverses raons. En destaquem algunes:

• Majors barreres d’accessibilitat en la mobilitat i els espais públics, que allarguen els desplaçaments i redueixen el temps disponible per a altres activitats. Sovint la manca d’accessibilitat en les rutes més directes obliga les dones amb discapacitat a fer trajectes més llargs on inverteixen més temps. A més que han de planificar els desplaçaments amb antelació per assegurar-se que trobaran opcions accessibles. O també pateixen esperes més llargues en el transport públic ja que no tots els autobusos o trens són accessibles, i això les pot obligar a deixar passar diverses unitats fins a trobar-ne una d’adaptada. O tenen majors dificultats per a la intermodalitat, és a dir, si han de canviar de mitjà de transport (per exemple, de bus a tren) sovint implica més temps i esforços per les barreres d’accessibilitat. També davant la manca d’opcions accessibles en el transport públic, a vegades han d’optar per taxis adaptats o altres alternatives més cares. O dependre de transport adaptat, que té horaris restringits.
• Dependència de suports externs, que sovint estan condicionats a horaris i disponibilitats que no sempre s’ajusten a les necessitats individuals. Això vol dir, per exemple, que han d’adaptar la seva jornada laboral i activitats diàries als horaris d’assistència personal, si en disposen, sovint amb poca flexibilitat. O que retards o absències dels serveis de suport poden condicionar la seva arribada a la feina, les reunions o altres compromisos. Així mateix, també necessiten fer una inversió de temps significativa en la gestió i coordinació de l’assistència personal o altres serveis de suport (tràmits administratius, canvis d’horari, incidències...). I inversió de temps en tràmits administratius i burocràtics per gestionar els suports. Cal destacar també que les dones amb discapacitat tenen una major dificultat per gestionar el temps entre la feina, la salut i la vida personal, ja que els suports solen estar pensats per cobrir les necessitats bàsiques i no per garantir una plena autonomia en l’organització del temps.
• Dificultats en l’accés a l’ocupació o en el desenvolupament d’una feina, derivades de la doble discriminació per gènere i discapacitat. Les dones amb discapacitat tenen més dificultat d’accés a una feina, així com major dificultat per accedir a feines amb horaris flexibles o jornades reduïdes que permetin compatibilitzar la feina amb les necessitats de salut i cures; i més probabilitat d’acceptar feines parcials o precàries per poder gestionar el temps de rehabilitació o atenció mèdica, cosa que suposa llavors una desigualtat salarial i precarietat laboral. Cal remarcar també que a més de fer front a les pròpies necessitats de salut i cures, moltes assumeixen també responsabilitats de cures familiars (fills, persones grans o dependents), és a dir, que tenen una doble càrrega de cures. En l’àmbit laboral repercuteixen també el temps de desplaçament a la feina i l’accessibilitat del transport, que, com hem comentat prèviament, tenen també la seva repercussió en l’ús del temps. Destacar també que poques empreses implementen mesures d’accessibilitat (suports i adaptacions) per optimitzar la gestió del temps de les treballadores amb discapacitat ni mesures per facilitar-los la sobrecàrrega per tràmits i gestions mèdiques i fer-les compatibles amb la feina, sense cap penalització.
• Sobrecàrrega i desigualtat d’accés i més dificultats per compatibilitzar la seva salut amb la vida laboral i personal. Sovint les dones amb discapacitat necessiten més visites mèdiques i controls periòdics, fet que incrementa el temps destinat a l’atenció sanitària (en aquest temps cal sumar-hi també la inversió major de temps en els desplaçaments al centres sanitaris i en les tràmits i gestions administratives; i també en les vistes mèdiques que sovint poden ser més llargues per la manca d’adaptacions de les consultes mèdiques, que dificulten l’atenció o que poden obligar a haver de buscar alternatives; i el llarg temps d’espera per a proves i especialistes). Així mateix, les dones amb discapacitat poden requerir temps extra per a l’autocura i la gestió del dolor (més temps dedicat a tractaments –rehabilitació, fisioteràpia...) així com temps per a suport psicològic, ja que sovint poden requerir aquest suport ja que la sobrecàrrega de gestió del temps entre la salut, la feina i la vida personal, els genera major risc d’estrès i esgotament.

La necessitat d’una perspectiva de gènere i discapacitat en les polítiques de temps

Per minimitzar aquestes desigualtats que afecten les dones amb discapacitat, és fonamental incorporar una mirada interseccional en les polítiques públiques i en les estratègies d’organització del temps.

Algunes mesures clau que podrien ajudar a avançar cap a una distribució més justa del temps serien:

• La promoció de l’assistència personal i altres serveis de suport adequats i flexibles per a la vida independent.
• La millora de l’accessibilitat i la mobilitat en el transport i els espais públics.
• Polítiques de corresponsabilitat per reduir la càrrega de cures que recau sobre les dones.
• Programes d’ocupació que garanteixin la conciliació i la inclusió laboral de les dones amb discapacitat.
• Mesures per garantir l’equitat en l’accés a la salut i la reducció dels temps d’espera.

A ECOM seguim treballant per conscienciar i visibilitzar les necessitats i dificultats específiques de les dones amb discapacitat física i/o orgànica per tal de contribuir a impulsar polítiques que reconeguin i combatin aquestes desigualtats. Només amb un compromís col·lectiu aconseguirem un repartiment més equitatiu del temps i una societat més justa per a tothom.